Este mi pictocaligrama representa el paso del tiempo como una lluvia de tiempos relativos e individuales... Una lluvia de relojes, uno por existencia que presentan la vida de cada uno y que, al estrellarse contra el suelo dejarán de existir de la misma que la etérea nube de Kronos les dio esencia y los lanzó al aéreo abismo de la vida.
El poema, mi poema, en catalán, deambula entre las nubes y sus hijos, los relojes, como hijos abandonados por el tiempo a su suerte, que llueven (concentrándose en los tres relojes en primer plano) y reza así:
Plou, el temps plou
com un plor infinit
de rellotges
de tota mena
i de cadascú.
Plou, el temps plou
sense fi
i a tot l'Univers.
Llàgrimes de diamant,
perles de cada temps,
perles de cada vida,
de cada ser existent.
Plou i plou.
A tota la Terra plou
i arreu... plou i plou.
Corra un gran riu
impetuós
d'ànimes sense cos.
Plou i plou,
arreu plou
sense fi.
Segons, minuts,
estones senceres
i lapsus sense nex...
Hores, dies,
setmanes, messos,
anys... vides senceres
i temps que ens sembla etern
i que no ho és pas...
Des d'el Big Bang, plou
i plou sense fi...
Sortosament plou
aquest plor infinit
d'nstants...
Un riu mil·lenari de temps
busca el mar de l'infinit,
els astres navegant el buit
de la negra eternitat
d'aquest pou,
d'aquest abisme de nit
que sembla no arribar
mai a cap sòl contundent.
I van caient els rellotges,
els rellotges de tota mena,
com van caure en el passat,
com caurem en el futur
i com caurem cada dia
des de que el temps és temps.
MANUEL MILLÁN CASCALLÓ
No hay comentarios:
Publicar un comentario