DRAGO

El drago canario, Una especie autóctona canaria, endémica, arcaica y espectacular, sirve aquí como símbolo de l paso del tiempo, la vida, eternizable y perenne del sin tiempo. El árbol humanizado reflexiona sobre la memoria del tiempo convertido en Sin Tiempo.

El poema, mi poema, como mi pictocaligrama, incide y relata, en catalán la reflexión del drago, basado en la memoria de un superviviente que ha perdido incluso sus iguales y cuya vida longeva ha igualado la impresión del paso del tiempo, como un narcótico que adormila y equipara las sensaciones, convirtiéndolas en equivalentes como una de las expresiones características del Sin Tiempo en la sensación de que, aunque el tiempo sigue, todo sigue igual, como si fuese un mismo instante prolongado hasta el infinito.

Así dice el poema:

Ja no m'enrecordo de quan era una llavor:

Fa tant de temps

que les arrels resten nacortitzades

d'humitat i de fredor!...

Tant de temps 

a aquesta tant fort ancorades

que res recordo d'aquells brots menuts,

i les primeres fulles verdes.

De mi varen sortir uns tentacles retorçuts

amb llantols pilosos i toçuts

que s'endinsaven a la terra freda i humida

i una tija que buscava el Sol i l'aire lliure

i la llum que espavila la vida.

Crèixer va ser un esforç inacabat.

Encara continuu creixent.

Ho he fent durant més de mil anys...

Per mi no existeix res que sigui urgent

quan el temps s'arrossega parsimoniosament

i semblen iguals els dies i les nits,

les trinades dels ocells ferits

d'amor i l'ulular del vent

ferotge i embogit,

si no fos perquè, si els més fa Sol, d'altres plou

o fa vent,,, La neu o la calamarsa ens ve de nou

en aquesta terra que els volcans han parit.

Pares, tiets, fills, nets... La majoria són morts,

però jo aguanto el que sigui...

Ni de morir m'enrecordo

clavat en aquest llit

de terra fosca, gris marronossa

filla de la lava ja rocossa.

I és que no deixo de ser un ésser prehistòric,

altiu, petri, majestuós, endèmic, peculiar

i inconfussible...

El meu cos, escolpit d'anys, es retorça,

dures són les escames de l'escorça,

pétrees i ferides de surcs profonds

i la copa, verda i altiva

corona aquestes branques poderoses

ressistint el dies que Kronos i Kairós

fabrica de monotonia irreflexiva

o d'ira capritxossa i destructiva

i clima molest, de patir com un gos.

Kronos es va oblidar de mi i d'aquestes

illes farcides d'espècies com jo,

endèmiques fumejades de volcans

d'encastellades crestes

i pell de lava endurida

i de bombes poroses per la ferida

del magma ardent

com per la fúria dels huracans, 

però mimades de Sol

revifador

que ens omple de serenor

que fa enlairar el vol

de la imaginació somiadora.

Visc la longevitat

sense adonar-me, adormit

de temps i el meu cos gegant

és ja un guerrer impassible

que sobreviu al seu oblit

amb Kairós batallant

una eternitat imppossible.

MANUEL MILLÁN CASCALLÓ